LA CRESTA DEL FERRAN
15 de Juny de 2012
Aquests dimecres 15 de juny, hem decidit
anar a la Cresta del Ferran per Sadernes. (La fotografia es des de la
Vall d'Hortmoier, d'Oix) Ens posem en marxa pel camí de Sant Aniol.
Passem el Pont d'en Valentí .
Al cap d'una 1/2 hora trobem el trencant a l'esquerra per pujar a
Talaixà. És un camí molt bonic amb ziga-zaga, i en menys de 2 hores ens
porta a dalt a Talaixà.
Permeteu-me que expliqui breument una petita i important història d'aquest indret que el fa més entranyable.
"Pels vols dels anys setanta, la darrera edificació habitada: La Masò,
fou abandonada i Talaixà es queda buit, essent visitada tan sols pels
ramaders, caçadors i excursionistes aventurers. Però, molt lluny de
l'abandó que semblava irremeiable, els anys 80 l'Alta Garrotxa passa a ser recolonitzada. Hippies i neorurals, adquireixen les antigues masies i tornen a donar vida a les valls garrotxines.
Apareix llavors un personatge clau en la historia de Talaixà: Rodrigo Gómez Rodríguez,
conegut popularment com en “Rodri”. En “Rodri”, va néixer a Huelva el
1914, on va fer de miner, després de guàrdia civil, i ja a Catalunya, de
paleta. Ell, i un seu amic, adquireixen dues ruïnoses edificacions a
Talaixà amb la intenció de reconstruir-les per habitar-les i fer una
cantina.
Al 1988, una empresa privada: Ormoier S.A. adquireix la totalitat de la Vall d'Hortmoier
per convertir-la en un vedat de cacera. Ràpidament, centenars de metres
de tanques de filferro cinegètic bloquegen el pas de veïns i
excursionistes. Neix, llavors, un moviment de defensa popular per aturar
la privatització de la zona. Sota el lema “Si vas a Ormoier, porta alicates” el Grup de Defensa de la Vall d'Hortmoier,
que aplegava 37 entitats, entre ecologistes, polítics i sindicats,
intenten aturar la barbàrie, malauradament, sense gaire èxit.
A principis dels 90 la lluita continua. I en Rodri, aquell ermità
nouvingut, ara tot sol, doncs el seu soci abandonà la idea
d'instal·lar-se a Talaixà, és qui resisteix, fins i tot sota amenaça de
mort a les continues instigacions per part dels caçadors i d'en
“Racionero”, el terratinent propietari de la Vall. En Rodri, s'associa
amb el Centre Excursionista d'Olot,
i els hi cedeix una de les seves propietats amb la idea de fer un
refugi excursionista. A canvi, en Rodri rebia una bossa
d'aprovisionament cada segon dissabte de mes. S'atura d'aquesta manera
la possibilitat de tancar la Vall al pas dels excursionistes. D'altra
banda les gestions del Grup de Defensa de la Vall d'Hortmoier comencen a
fer efecte, i l'ajuntament de Montagut declara l'ús públic de tots els
seus camins. Un bon dia les tanques desapareixen. La inclusió de tota
l'Alta Garrotxa dintre del Pla d'Espais d'Interès Natural, o PEIN,
per part de les institucions, protegeixen la zona de qualsevol possible
agressió. Talaixà, poc a poc, es converteix en l'aglutinador de
l'excursionisme de la zona. El trànsit d'excursionistes per Talaixà es
veu afavorit per la gran bellesa del lloc i perque hi passa la ruta
senderistica GR-11.
La idea de fer un refugi per excursionistes comença a prendre forma.
El CEO va arribar a portar fins hi tot carregaments de material de
construcció en helicòpter. L'ajuda dels grups excursionistes arriba de
totes bandes; la gent de Blanes
organitza aplecs i camps de treball a l'estiu per ajudar de manera
voluntària a aixecar el nou refugi, que poc a poc comença a prendre
forma. Però, malauradament, les desavinences entre en Rodri i el CEO
sobre el projecte inicial, són cada cop més patents. I Talaixà navega en
un mar d'incertesa... En Rodri, tot sol, continua lluitant per la seva
bogeria: sense aigua ni llum, aïllat en el seu somni, resisteix en
condicions inhumanes; arribant a ser evacuat en helicòpter un parell de
cops: una per quedar penjat per la neu, i una altra, malalt per la
picada d'una paparra.
Talaixà, es cada cop més freqüentada pels excursionistes, i la lluita
del "Rodri" la fa més popular, sobretot en els ambients excursionistes
de Blanes i d'Olot.
I és d'aquí, d'on surten dos nous personatges en la història de
Talaixà: en “Jose” i en “Jordi”, els guardes del refugi de "Can Torner".
Aquests, s'aferren al somni d'en Rodri, i amb tota la voluntat i
il·lusió del món, l'ajuden a aixecar el seu utòpic refugi. Poc a poc,
amb molt d'esforç per part d'en Jose, en Jordi i en Pedro, ara
acompanyats per les seves xicotes, familiars i amics, el refugi d'en
Rodri va prenent la seva forma definitiva.
A mida que el somni d'en "Rodri" es realitza, les forces li minven,
la seva avançada edat, i una greu malaltia, li comencen a passar
factura. Però allò que molts no volíem que arribés, finalment arriba, i
un 26 de Desembre del 2000, en Rodri amb 86 anys d'edat, i agreujat per
la seva incurable malaltia, abandona per sempre la seva lluita
particular. Una placa conmemorativa el recordarà per sembre al refugi de
Can Torner.
Durant la dècada dels 2000 hi han hagut, puntualment, alguns
habitants a Talaixà. Per exemple, en Jose, un extremeny que s'hi va
instal·lar a l'església durant uns mesos l'any 2003.
Ens mirem la cresta del Ferran des de Talaixà, hi ha uns 200
metres de desnivell, i fem via cap a buscar el corriol, costa una mica
ja que no hi ha cap indicació, agafem el que sembla una mica fresat, hem
vist alguna senyal vermella aïllada, però no n'hem fet cas ja que hi
havia un corriol que semblava el bon camí. més endavant em vist que hi
havia estaques i filat, i hem deduït que eren les restes del tancat ,
continuem pujant com podem veiem que el camí és dificultós i relliscós,
sort dels senglars que el fan una mica més tou, però tot i així és un
camí de cabres. Hem vist que ens havíem decantat massa a la dreta i
mirem d'obri camí cap a l'esquerra i buscar les senyals vermelles, quan
som més de la meitat de camí les comencem a trobar, però hem de vigilar
ja que son bastant despintades.
Anem pujant, en les clarianes veiem Talaixà sota nostre fins que després
d'un camí molt pedregós arribem a la cresta del Ferran (983 m.)
Reposem, escrivim al llibre, mirem el pessebre que hi ha molt ben
resguardat, fem un mossec, la fotografia de rigor i ens decidim a
baixar, a poc a poc i bona
lletra. Una vegada a baix dinem una mica.
Veiem que a la Masia de La Quera, que està molt enrunada, hi ha
maquinària i hi reballen, hi han obert una carretera, que pujant hem
creuat dues vegades, la deuen voler restaurar. ai, ai ai.
Com que encara ens queda una bona estona per baixar cap a Sadernes, decidim agafar el mateix camí que hem vingut.
El desnivell positiu que hem fet, no arriba ala700 mestres.
Travessem la riera de Sant Aniol i arribem a l'aparcament on tenim el
cotxe. Hi ha tres joves, dues noies i un noi, que també es preparen per
marxar, es veu que han estan fent pràctiques d'escalada.
Crònica publicada per Assumpta
Varem
sortir de Tavertet i ens varem dirigir cap a l'ermita de Sant Corneli,
on pensàvem esmorzar. A mida que anàvem pujant hi havia més boira que va
augmentar en arribar a l'ermita.
