EXCURSIÓ AL PONT CABRADIS

4 de juliol de 2012

Entre el Berguedà i el Solsonès hi tenim una de les joies de la natura potser poc valorada i poc visitada. El pont Cabradís. Un pont natural obert per la riera de l'aigua de Valls en mig de la roca per trobar el pas cap al Solsonès.

Tot i que les referències que tenim de les dificultats d'accés per anar al Pont Cabradís, hem decidit anar-hi, i hem triat fer-ho pel sector de Gósol.

Abans d'arribar a Gósol, després de passar el mirador de l'Espà, trenquem a l'esquerra i seguim la carretera cap a Feners, a partir de Feners la carretera es converteix en una pista, seguim per la pista i després de passar el Túnel de l'Avi, deixem el cotxe i baixem cap el Molí del Güell.

Seguim les marques del GR 107-1. Aquest tros de GR és el que es fa pel Camí dels Bons Homes, el tram que va de Gósol a Queralt.

Anem pujant fins el Coll de Castellà, on trobem un rètol que diu Pont Cabradís, però decidim arribar fins el poble abandonat de Bonner i baixar cap el Pont Cabradís per un camí que baixa per sota del poble.

 

Comencem el camí, tot i que hi ha uns senyals grogs, es perden de seguida, cal no precipitar-se i anar buscant el millor pas, anem buscant  per on es pot baixar millor. Aquest tros es perdedo,r fins que al cap d'una estona trobem alguna fita, bé, una pedra sobre l'altra i prou, però això ja ens orienta una mica. Anem baixant per un terreny amb molta pendend, gràcies que ens podem agafar pels boixos, però sovint ens hem d'ajudar assentant-nos a terra.

 

Més endavant trobem una roca de conglomerat, i ha una corda que ens ajuda a passar.

 Quan ja som a sobre del Pont Cabradís trobem una font que surt de la soca d'un arbre.

Al final arribem al Pont Cabradís. L'indret és espectacular, ha valgut la pena .    

                                                  

El desnivell des de Bonner, ha estat d'uns 200 metres i degut a la dificultat del camí o millor dit, a la manca de camí hi hem estat més d'una hora, 

Després de fer un bany de peus, decidim tornar. Una vegada a la font de l'arbre, agafem un camí a l'esquerra senyalitzat de color blau que va a sortir al Coll de Castellar. Quan som a la meitat del camí ens en penedim d'haver-lo agafat, doncs aquest camí és molt pitjor del que hem fet de baixada.

Des de Bonner hem pogut gaudir de bones vistes de la Serra de Busa (esquerra), Gallina Pelada (dreta), i   Pedraforca., (sota).

 

I contents per haver assolit aquesta fita, que feia temps que ens rondava pel cap, arribem al cotxe.

Aconselleriem no anar-hi a l'estiu degut a que el Pont Cabradís queda molt ensotat, hi fa molta xafogor.

La durada, s'ha de comptar entre 4 i 5 hores.

Crònica publicada per Assumpta

LA CRESTA DEL FERRAN

15 de Juny de 2012

Aquests dimecres 15 de juny, hem decidit anar a la Cresta del Ferran per Sadernes. (La fotografia es des de la Vall d'Hortmoier, d'Oix) Ens posem en marxa pel camí de Sant Aniol.

Passem el Pont d'en Valentí .

Al cap d'una 1/2 hora trobem el trencant  a l'esquerra per pujar a Talaixà. És un camí molt bonic amb ziga-zaga, i  en menys de 2 hores ens porta a dalt a Talaixà.

Talaixà, comunica la vall d'Hortmoier, riera de Beget amb la de vall de Sant Aniol d'Aguja,

Permeteu-me que expliqui breument una petita i important història d'aquest indret que el fa més entranyable.

"Pels vols dels anys setanta, la darrera edificació habitada: La Masò, fou abandonada i Talaixà es queda buit, essent visitada tan sols pels ramaders, caçadors i excursionistes aventurers. Però, molt lluny de l'abandó que semblava irremeiable, els anys 80 l'Alta Garrotxa passa a ser recolonitzada. Hippies i neorurals, adquireixen les antigues masies i tornen a donar vida a les valls garrotxines.

Apareix llavors un personatge clau en la historia de Talaixà: Rodrigo Gómez Rodríguez, conegut popularment com en “Rodri”. En “Rodri”, va néixer a Huelva el 1914, on va fer de miner, després de guàrdia civil, i ja a Catalunya, de paleta. Ell, i un seu amic, adquireixen dues ruïnoses edificacions a Talaixà amb la intenció de reconstruir-les per habitar-les i fer una cantina.

Al 1988, una empresa privada: Ormoier S.A. adquireix la totalitat de la Vall d'Hortmoier per convertir-la en un vedat de cacera. Ràpidament, centenars de metres de tanques de filferro cinegètic bloquegen el pas de veïns i excursionistes. Neix, llavors, un moviment de defensa popular per aturar la privatització de la zona. Sota el lema “Si vas a Ormoier, porta alicates” el Grup de Defensa de la Vall d'Hortmoier, que aplegava 37 entitats, entre ecologistes, polítics i sindicats, intenten aturar la barbàrie, malauradament, sense gaire èxit.

A principis dels 90 la lluita continua. I en Rodri, aquell ermità nouvingut, ara tot sol, doncs el seu soci abandonà la idea d'instal·lar-se a Talaixà, és qui resisteix, fins i tot sota amenaça de mort a les continues instigacions per part dels caçadors i d'en “Racionero”, el terratinent propietari de la Vall. En Rodri, s'associa amb el Centre Excursionista d'Olot, i els hi cedeix una de les seves propietats amb la idea de fer un refugi excursionista. A canvi, en Rodri rebia una bossa d'aprovisionament cada segon dissabte de mes. S'atura d'aquesta manera la possibilitat de tancar la Vall al pas dels excursionistes. D'altra banda les gestions del Grup de Defensa de la Vall d'Hortmoier comencen a fer efecte, i l'ajuntament de Montagut declara l'ús públic de tots els seus camins. Un bon dia les tanques desapareixen. La inclusió de tota l'Alta Garrotxa dintre del Pla d'Espais d'Interès Natural, o PEIN, per part de les institucions, protegeixen la zona de qualsevol possible agressió. Talaixà, poc a poc, es converteix en l'aglutinador de l'excursionisme de la zona. El trànsit d'excursionistes per Talaixà es veu afavorit per la gran bellesa del lloc i perque hi passa la ruta senderistica GR-11.

La idea de fer un refugi per excursionistes comença a prendre forma. El CEO va arribar a portar fins hi tot carregaments de material de construcció en helicòpter. L'ajuda dels grups excursionistes arriba de totes bandes; la gent de Blanes organitza aplecs i camps de treball a l'estiu per ajudar de manera voluntària a aixecar el nou refugi, que poc a poc comença a prendre forma. Però, malauradament, les desavinences entre en Rodri i el CEO sobre el projecte inicial, són cada cop més patents. I Talaixà navega en un mar d'incertesa... En Rodri, tot sol, continua lluitant per la seva bogeria: sense aigua ni llum, aïllat en el seu somni, resisteix en condicions inhumanes; arribant a ser evacuat en helicòpter un parell de cops: una per quedar penjat per la neu, i una altra, malalt per la picada d'una paparra.

Talaixà, es cada cop més freqüentada pels excursionistes, i la lluita del "Rodri" la fa més popular, sobretot en els ambients excursionistes de Blanes i d'Olot. I és d'aquí, d'on surten dos nous personatges en la història de Talaixà: en “Jose” i en “Jordi”, els guardes del refugi de "Can Torner". Aquests, s'aferren al somni d'en Rodri, i amb tota la voluntat i il·lusió del món, l'ajuden a aixecar el seu utòpic refugi. Poc a poc, amb molt d'esforç per part d'en Jose, en Jordi i en Pedro, ara acompanyats per les seves xicotes, familiars i amics, el refugi d'en Rodri va prenent la seva forma definitiva.

A mida que el somni d'en "Rodri" es realitza, les forces li minven, la seva avançada edat, i una greu malaltia, li comencen a passar factura. Però allò que molts no volíem que arribés, finalment arriba, i un 26 de Desembre del 2000, en Rodri amb 86 anys d'edat, i agreujat per la seva incurable malaltia, abandona per sempre la seva lluita particular. Una placa conmemorativa el recordarà per sembre al refugi de Can Torner.

Durant la dècada dels 2000 hi han hagut, puntualment, alguns habitants a Talaixà. Per exemple, en Jose, un extremeny que s'hi va instal·lar a l'església durant uns mesos l'any 2003.

Darrerament (2010), s'ha reconstruït l'església de Sant Martí de Talaixà i s'està reconstruint la casa d'en Rodri per part del Centre Excursionista d'Olot -CEO- amb la finalitat de convertir-la en un refugi de muntanya."

 Ens mirem la cresta del Ferran des de Talaixà, hi ha uns 200 metres de desnivell, i fem via cap a buscar el corriol, costa una mica ja que no hi ha cap indicació, agafem el que sembla una mica fresat, hem vist alguna senyal vermella aïllada, però no n'hem fet cas ja que hi havia un corriol que semblava el bon camí. més endavant em vist que hi havia estaques i filat, i hem deduït que eren les restes del  tancat , continuem pujant com podem veiem que el camí és dificultós i relliscós, sort dels senglars que el fan una mica més tou, però tot i així és un camí de cabres. Hem vist que ens havíem decantat massa a la dreta i mirem d'obri camí cap a l'esquerra i buscar les senyals vermelles, quan som més de la meitat de camí les comencem a trobar, però hem de vigilar ja que son bastant despintades.

Anem pujant, en les clarianes veiem Talaixà sota nostre fins que després d'un camí molt pedregós arribem a la cresta del Ferran (983 m.)

Reposem, escrivim al llibre, mirem el pessebre que hi ha molt ben resguardat, fem un mossec, la fotografia de rigor i ens decidim a baixar, a poc a poc i bona 

lletra. Una vegada a baix dinem una mica.

Veiem que a la Masia de La Quera, que està molt enrunada, hi  ha maquinària i hi reballen, hi han obert una carretera, que pujant hem creuat dues vegades,  la deuen voler restaurar. ai, ai ai.

Com que encara ens queda una bona estona per baixar cap a Sadernes, decidim agafar el mateix camí que hem vingut.

El desnivell positiu que hem fet, no arriba ala700 mestres.

Travessem la riera de Sant Aniol i arribem a l'aparcament on tenim el cotxe. Hi ha tres joves, dues noies i un noi, que també es preparen per marxar, es veu que han estan fent pràctiques d'escalada. 

Crònica publicada per Assumpta

Excursió: de Maians al Coll de la Creueta 

23 de maig de 2012

Avui hem decidit fer un dels camins ramaders més importants de Catalunya, és el que va per tota la serralada des del Coll de la Bona i segueix tota la carena, passant per diversos cims fins el Coll de la Creueta.

Aquesta serralada és molt important ja que antigament hi portaven els remats de xais des de Poblet, Santes Creus, de l'Empordà, del Lluçanès, estaven en aquestes muntanyes i arribaven fins el Pla d'Anyella, degut a que hi havia una gran producció de llana, tan necessària antigament. Actualment també hi ha molt bestiar i com podem veure durant l'excursió tota la muntanya està preparada amb molts abeuradors que aprofiten tots els reguerons  d'aigua, per muntar el que en diuen, fontetes. Aquest any però, ens han comentat que el bestiar encara tardara un mes a pujar-hi , ja que les últimes nevades han endarrerit la brotada de l'herba.

Durant la travessa passarem per diversos termes municipals, del Ripollès, Cerdanya i Berguedà.

Començarem la nostra excursió a la Casa de Maians, 1450 m. alt., pugem per una pista que han obert per transportar el bestiar i anem pujant fins les Fontetes de Maians. 1800 m. alt.

Travessem el rierol i seguim les senyals grogues fins el Coll de la Bona, 1890 m. alt.

Aquest coll separa el Pla de Pujals o Costa Pubilla del cim de l'Emperadora, nosaltres ens dirigirem cap a l'esquerra per arribar a l'Emperadora. 1962 m alt.

Des de l'Emperadora baixem  cap el Coll de Remoló, 1860 m alt. Aquest coll era, i encara és, una important cruïlla de camins, antigament aquí s'hi ajuntaven els remats que venien dels diferents indrets.

En aquest coll busquem un dels Búnkers que sabem que hi ha, i el trobem. 

Aquests búnquers pertanyien a la  línia P, """"Organización Defensiva del Pirineo", sector 45 bis. Aquestes construccions es varen portar a terme a partir dels anys 1940. Per portar el material per fer aquestes edificacions, es va obrir una pista, que encara existeix, doncs s'ha de tenir en compte que per construir una edificació d'aquestes, es necessitaven 100 k. de ferro i 3 tones i mitja de ciment. En aquest sector estava previst construir-ne 64 i se'n varen construir 6, en canvi al sector de Sant Antoni de Ribes, dels 64 que estava previstes construir, se'n varen fer 50.

Segons consta en documents, aquestes edificacions, fins els anys 1970 es passava a inspeccionar per comprovar el seu estat de conservació. 

Tornem al coll de Remoló, i agafem la pujada per anar al cim del Pedra Picada.

A sota, a la part oest, veiem les fontetes del torrent del remoló

Arribem al cim del Pedra Picada, 2006 m. alt.. no cal dir que durant tota l'estona, i sobretot des d'aquest cim, gaudim d'unes  vistes excepcionals, per una banda els plans de Nevà i el  Puigmal, al nord, muntanyes de La Molina, Pirineu català i francès i a l'oest totes les muntanyes del Pedraforca,

serra d'Ensija...

Tot i que no hi ha desnivells que superin els 115 m. anar seguint per la carena suposa un  trencacames de tant pujar i baixar.

Ara baixem cap el Collet de Castellar i enfilem cap el serrat del Paravent, plans del Ginebrar i el Cim de la Moixera.1995 m alt.

Durant tot el recorregut observem molt pilots de pedra que fan de paravent i també  trobem alguna cabana de pastor.

Baixem cap a la Pleta Roja i enfilem cap el cim de la Creueta, 2067 m alt.

 
Hi ha gent que han explicat que, en aquesta zona de pasturatge,  hi havia alguna gent Càtar. Segons documents, un tal Duc de Nevà va ser acusat de Càtar en el segle XII. Aquesta zona era del domini dels Mataplana i en alguns documents s'hi poden trobar referències als Bons Homes.

Des d'aquesta serralada hem pogut descobrir el camí ral de la Vall de Ribes a Puigcerdà, que passa per la Creu de Maians i el Pla d'Anyella, avui convertit en un GR. 11

El tindrem en compte per fer-lo un altre dia.

Crònica publicada per Assumpta.

LES ESCLETXES DE L'EUGA O LES CLAPISSES

28 MARÇ DE 2012

Aquest dimecres hem decidit anar a descobrir les Escletxes de l'Euga.

Aquestes es troben a la Serra de la Freixeneda, que està entre la Casa de la Freixeneda i el Coll de Ciuret, i estan entre la carena de la serra i la cara nord.

Comencem la sortida de la casa de Collfred, passem per davant la font de Collfred, i continuem per una pista forestal entre mig d'un bosc de faigs. Al cap d'una hora, ens trobem amb aquesta barraca forestal. 
Continuem el nostre camí.
                                                                                                                                                                                                 

Arribem als plans de la Correjada, i fem una parada per esmorzar.

 

Precisament, aquest és l'indret on es puja cap a les Escletxes, però nosaltres volem arribar fins a la Masia de la Freixeneda per contemplar la vista sobre la Vall d'en Bas que hi ha des d'allà.

Després de gaudir d'aquest indret, tornem pel camí de on hem vingut  i al cap, aproximad ment d'1 km. agafem a l'esquerra, una carretera de desemboscar de forta pujada fins a trobar les escletxes.

Cal anar molt en compte, sobretot amb els més menuts, ja que si no es vigila s'hi pot caure, i moltes tenen una alçada de més de cinc metres. A  moltes s'hi pot entrar per un cantó i sortir per un altre.

N'hi ha de amples i s'hi crea un microclima amb plantes diferents de la faixeda.

 Hem trobat aquest escrit que defineix bé aquest indret:

"Un entremat de blocs i passadissos estrets i camins que es perden. Un fenomen natural. El seu origen es deu per la inclinació i el trencament (diàclasis) de les capes de gresos i margues a causa des plegaments que hi  hagueren a la zona durant la formació dels Pirineus fa 40 milions d'anys a causa del xoc de dues grans plaques tectòniques (l'africana i l'europea). Alhora la inclinació de les capes provoca que l'estrat de gresos llisqui per damunt de les margues i separi els blocs i origini cavitats i balmes entre ells.Les laminacions que es poden veure en l'interior de la roca, es deu a la sedimentació de les sorres a la platja. En aquest context es van sedimentar les roques que formen les escletxes i totes les serres que envoltes la Vall d'en Bas." (Text tret de la revista Puigsacalm - n 97).                         

 

                                                                                                                             

                                                                                                                                                                                                                                                 

I com que s'ha fet tard, hem deixat per un altre dia visitar les que es troben més amunt, a la carena de la Serra.

I fins la propera.

SORTIDA FAMILIAR 19 DE NOVEMBRE DE 2011

Matinal a la Grevolosa

Avui em decidit fer una matinal a la Grevolosa. Ens ha fet de guia l'Eloi Ramon.

Tot i que semblava que el dia seria emboirat, en arribar a l'alçada de Torelló s'ha aclarit. Hem arribat a la Vola i hem deixat un cotxe a l'aparcament del Restaurant Piguillem i els altres els hem deixat abans d'arribar al Coll de Bracons, agafant el camí que ens ha de portar al Pla de la Grevolosa.

El camí és molt bonic, a trossos de tantes fulles és com una catifa, encara queden alguns arbres que conserven alguna fulla, però no gaires, això fa que puguem veure  algunes vistes de l'entorn.

Ens anem introduint cada vegada més a la fageda, sovint trobem algun regueró d'aigua. 

Després de més d'una hora, arribem la Pla de la Grevolosa,on hi ha faigs magnífics, molts d'ells catalogats.

Fem una bona parada i fonda, que diuen, esmorzem, els petits juguen en un rierol d'una aigua molt neta, i ens fem les fotos corresponents.

Agafem el camí per on hem arribat i després d'una estona, tombem per un corriol a l'esquerra per anar cap a l'ermita de Sant Nazari.

 

Com es pot veure, aquesta ermita l'estan rehabilitant, al menys el que fa la part exterior. 

Seguim el camí, que continua passant per una fageda, però tot de cop hi ha dos pins, i sorpresa!!! fredelucs.....!!!, ja ens teniu tots ajupits i collir fredelucs, i per cert que n'hi havia bastants, tots en varem poder collir una menjada.

 Arribem al final del camí, una pista ample, i agafem una pista que ens ha de portar a la Vola, passant en tot moment pel costat de la riera de Fornès.

 Al final arribem a l'aparcament, els xofers van a buscar els altres vehicles, i tots molt satisfets agafem el camí de tornada, i fins una altra.

 Aquí, tot el grup.

(Crònica feta per Assumpta Vall-llovera)

CAMÍ DE L'EXILI O DE "LA RETIRADA"

26 d'octubre de 2011

En les sortides dels dimecres, hem decidit, abans no nevés, anar a fer un camí de l'Exili, dit també "Camí de la Retirada", i és el que va des de Coll d'Ares a Prats de Molló. El desnivell és de 780 metres.

Comencem a caminar a Coll d'Ares, per un corriol senyalat que hi ha al costat d'aquest rètol, també hi ha un indicador que diu "Camí de la Retirada".

Aquesta excursió és al revés del que estem acostumats, primer hem de baixar i després per tornar, hem de pujar

Des del començament podem gaudir d'una esplèndida vista del Canigó que tienim sempre al davant.

El camí està senyalat amb senyals grogues i sovint trobem rètols que ens indica "Camí de la Retirada".

Anem baixant pel bosc, que per cert és molt humit al ser la banda nord de la muntanya, i hem de vigilar de no relliscar.

Quan fa més de dues hores que caminem hi ha un rètol que ens diu que arribarem en un parc a uns 30 minuts. Al cap de 45 minuts arribem al parc i ens trobem en un gran espai on hi ha unes  instal.lacions d'aventura, molt diverses. Alguna per mostra és aquesta:

 

Continuem caminant i amb 40 minuts més travessem un pont sobre una riera i arribem a Prats de Molló.

 

Donem un petit tom pel poble, però com que ja és al voltant de la una del migdia, tot està tancat, menys els bars i restaurants. Com que no podem perdre temps, ja que tenim pel davant refer el camí de tornada. Fem un mossec en una zona de pic-nic que hi ha al costat del riu Tech. Però ens queden ganes de poder visitar aquest poble, la seva muralla, i la seva gran església. Ho deixem per un altre dia.

I tornem emprendre la tornada pel mateix camí.

Crònica publicada per Assumpta Vall-llovera