Excursió al Cogulló d'Estela i al Roc d'Oró (Berguedà)
3 Juny de 2015

Com que la primavera ja està esclatant, ens decidim per anar a veure la verdor dels prats, les flors, ocells, papallones, cabirols, etc.  ens hem decidit anar cap al Berguedà. Deixem el cotxe al Santuari de Corbera i des d'aquí enfilar cap el Coll d'Estela  (1785 m alt.) i des del coll anar al Cogulló d'Estela (1869 m. alt.) i després al Roc d'Oró, (1948 m. alt.) En la foto es poden veure els dos objectius, vistos des de Corbera.

Agafem la carretera dels Rasos de Peguera,  tranquem a la dreta cap a Espinalbet, seeguim fins arribar Santuari de Corbera, que deixem el cotxe. La carretera fins aquí està enquitranada.

De darrera del santuari surt una petita pista pista que porta cap al Coll d'Estela, hem de seguir els senyals grocs i blancs, agafem la pista, i de seguida trobem una fita de pedres, i els senyals ens indiquen que hem d'agafar un corriol a la dreta, pugem aquest corriol, molt fressat, a trossos en forta pujada, pugem un desnivell de prop de 100 metres, al cap d'amunt ens trobem una pista que seguim a l'esquerra, hi haa alguna fita de pedres, fins arribar a can Deu.

Passem pel corriol per darrera la casa, si seguim les marques blanques i grogues que passen pel davant de la casa on hi ha un rètol que indica la font de Tagast i fa la volta passant per la casa de Les Planes, però tan un camí com l'altre a parar al mateix lloc, a la font de Tagast. Així que seguim el corriol de darrera la cas ,i anem agafant dreceres que tallen una petita pista herbada que  fa temps que no es fa servir, fins que arribem a uns rètols que diuen Font de Tagast i Pla de la Cresta.

Nosaltres agafem a l'esquerra. A la dreta aniríem al Coll de Tagast que surt als Rasets i al Pla de la Bassa, però avui hem d'anar al coll d'Estela, seguim doncs a l'esquerra per un bosc de pins, fins a sortir a uns prats verds, pugem una mica, quan som a un gran prat, sabem que estem a la vora de la font de Tagast, una estaca de fusta a la dreta ens fa pensar que per allà hi ha la font, pugem una mica i superem el petit turó que dona a un altra gran prat i al fons a l'esquerra ja veiem la font de Tagast.

Darrera la font que sembla una barraca, a dins hi ha una porta de ferro que deu ser una mina que recull l'aigua de la font, també dins d’aquesta entrada pot servir de refugi en cas de pluja. Bevem de l’aigua fresca de la font, i retrocedim a buscar el camí. Continuem pujant entra bosc i prats verds, el camí va pujant per superar una gran roca. Seguim així fins que sortim a una pista molt ample que puja de l’esquerra, seguim aquesta pista fins arribar al coll d’Estela, on hi ha la font d’Estela, que per cert raja molt poc. 

Aquí al coll hi ha rètols de colors, que indiquen el Cogulló d'Estela i el Roc d'Óro,  nosaltres seguim a l'esquerra el que diu “Cogulló d’Estela”, a més el camí està marcat  amb  una fletxa blava i així continuen les marques amb aquest color. Seguim un corriol al costat d’un tancat de filferro pel bestiar, el camí s’estreny, passem per sobre una tartera i aquí comença un camí de roques que hem de grimpar i fer servir les mans. Abans, però, podem veure un cabirol amb la seva cria que passen lleugers per la tartera.

Continuen grimpant per les roques fins que s’arriba al tram equipat amb un cable que ajuda, perquè la pedra és força llisa i desgastada pel pas de la gent. 

Superat aquest tram s’entra a una petita xemeneia de roca que es supera fàcilment. 

 

Donem la volta cap al sud del cim amb un tram de grimpada fàcil, no recomanable per persones amb vertigen, i ja som al cim. 

                                                     Cogullo d'Estela 

Amb menys de mitja hora, pugem i baixem cap el Coll d'Estela.

En el coll veiem que ve un corriol del cantó de ponent, sembla que  ve de Castellar del Riu, i surt d’una casa Turisme Rural que hi ha que es diu Puigventós.

Una vegada al Coll d'Estela seguim el rètol que indica el Roc d’Oró i Rasets. Cal superar un desnivell de 150 metres per pujar fins al Roc d’Oró.

                                    El Roc d'Oró des del coll d'Estela

Comencem a pujar, als cinc minuts trobem dues fonts una a cada banda del camí, tampoc ragen gaire, continuem el camí i a cap d’una estona hi ha una bifurcació de camins, el que va als Rasets, a l'esquerra, i el que va a al Roc d’Oró, a la dreta, ( Aquest cim el veurem anomenat de moltes formes, Roc D’Uró, d’Oró, Auró, fins i tot hi ha qui el confon amb la Torreta de l’Enginyer).

El camí segueix, sort que hi ha moltes fites de pedres, doncs cal estar atent ja que cada vegada hi ha més pedres i roques al mig del camí i costa de veure quin camí  és el bo, seguim el que ens sembla més fàcil, cada vegada puja amb més pendent, quan som molt amunt arriem a una tartera, fa algunes giragonses, enfila uns marges de roca i herba i ja es veu el coll d’Oró. El coll és estret en mig d’arbres, però ja estem al peu d’una roca equipada amb una cadena que ajuda als qui passen per aquesta roca, però al costat esquerra s’endevina un petit corriol en mig de l'herba que va a parar sobre aquesta roca. 

Agafem el caminet d'herba, girem a l'esquerra, seguim un corriol bastant erosionat i ja som al cim!!!.

                             Roc d'Oró. Al fons es veu el Cogulló d'Estela.

".

No cal dir que la vista és fantàstica des de cada un da'quests cims, Com es pot veure a la fotografia veiem el Cogulló d'Estela. A sobre mateix hi tenim la Torreta dels Enginyers, amb les seves antenes.

Després de reposar i fer fotos, baixem cap al Coll d'Oró. En el coll hi ha uns senyals grocs que sembla que pugen a la Torreta dels Enginyers,  però com que comença a ser tard, optem per baixar pel mateix camí. Baixem a poc a poc, procurant no relliscar, ja que com hem dit el camí és molt pedregós i a trossos passa per una tartera, fins que al final arribem al coll d'Estela.

Agafemel mateix camí de tornada. Al passar per l’ indret de la font de Tagast ens hi desviem per tornar a beure de la seva aigua tan fresca, ens hi parem un moment, i continuem avall.

Arribem a Corbera, agafem el cotxe i cap a casa.

Tot plegat, a un costat de la carretera trobem un esquirol que ens obliga parar el cotxe, perquè no sap si travessar la carretera o no, al final no la travesa, i podem continuar.

Crònica feta per Assumpta Vall-llovera

Fitxa tècnica:

Km: 10,160
Durada: 6 hores,  ( amb parades)
Desnivell acumulat:  688 m.
Dificultat: Fàcil fins Coll d’Estela. ( Mitjana-Alta pujar al Cogulló i al Coll del Roc d’Oró)
 

Excursió al Cogulló d'Estela i al Roc d'Oró (Berguedà)
3 Juny de 2015

Com que la primavera ja està esclatant, ens decidim per anar a veure la verdor dels prats, les flors, ocells, papallones, cabirols, etc.  ens hem decidit anar cap al Berguedà. Deixem el cotxe al Santuari de Corbera i des d'aquí enfilar cap el Coll d'Estela  (1785 m alt.) i des del coll anar al Cogulló d'Estela (1869 m. alt.) i després al Roc d'Oró, (1948 m. alt.) En la foto es poden veure els dos objectius, vistos des de Corbera.

Agafem la carretera dels Rasos de Peguera,  tranquem a la dreta cap a Espinalbet, seeguim fins arribar Santuari de Corbera, que deixem el cotxe. La carretera fins aquí està enquitranada.

De darrera del santuari surt una petita pista pista que porta cap al Coll d'Estela, hem de seguir els senyals grocs i blancs, agafem la pista, i de seguida trobem una fita de pedres, i els senyals ens indiquen que hem d'agafar un corriol a la dreta, pugem aquest corriol, molt fressat, a trossos en forta pujada, pugem un desnivell de prop de 100 metres, al cap d'amunt ens trobem una pista que seguim a l'esquerra, hi haa alguna fita de pedres, fins arribar a can Deu.

Passem pel corriol per darrera la casa, si seguim les marques blanques i grogues que passen pel davant de la casa on hi ha un rètol que indica la font de Tagast i fa la volta passant per la casa de Les Planes, però tan un camí com l'altre a parar al mateix lloc, a la font de Tagast. Així que seguim el corriol de darrera la cas ,i anem agafant dreceres que tallen una petita pista herbada que  fa temps que no es fa servir, fins que arribem a uns rètols que diuen Font de Tagast i Pla de la Cresta.

Nosaltres agafem a l'esquerra. A la dreta aniríem al Coll de Tagast que surt als Rasets i al Pla de la Bassa, però avui hem d'anar al coll d'Estela, seguim doncs a l'esquerra per un bosc de pins, fins a sortir a uns prats verds, pugem una mica, quan som a un gran prat, sabem que estem a la vora de la font de Tagast, una estaca de fusta a la dreta ens fa pensar que per allà hi ha la font, pugem una mica i superem el petit turó que dona a un altra gran prat i al fons a l'esquerra ja veiem la font de Tagast.

Darrera la font que sembla una barraca, a dins hi ha una porta de ferro que deu ser una mina que recull l'aigua de la font, també dins d’aquesta entrada pot servir de refugi en cas de pluja. Bevem de l’aigua fresca de la font, i retrocedim a buscar el camí. Continuem pujant entra bosc i prats verds, el camí va pujant per superar una gran roca. Seguim així fins que sortim a una pista molt ample que puja de l’esquerra, seguim aquesta pista fins arribar al coll d’Estela, on hi ha la font d’Estela, que per cert raja molt poc. 

Aquí al coll hi ha rètols de colors, que indiquen el Cogulló d'Estela i el Roc d'Óro,  nosaltres seguim a l'esquerra el que diu “Cogulló d’Estela”, a més el camí està marcat  amb  una fletxa blava i així continuen les marques amb aquest color. Seguim un corriol al costat d’un tancat de filferro pel bestiar, el camí s’estreny, passem per sobre una tartera i aquí comença un camí de roques que hem de grimpar i fer servir les mans. Abans, però, podem veure un cabirol amb la seva cria que passen lleugers per la tartera.

Continuen grimpant per les roques fins que s’arriba al tram equipat amb un cable que ajuda, perquè la pedra és força llisa i desgastada pel pas de la gent. 

Superat aquest tram s’entra a una petita xemeneia de roca que es supera fàcilment. 

 

Donem la volta cap al sud del cim amb un tram de grimpada fàcil, no recomanable per persones amb vertigen, i ja som al cim. 

                                                     Cogullo d'Estela 

Amb menys de mitja hora, pugem i baixem cap el Coll d'Estela.

En el coll veiem que ve un corriol del cantó de ponent, sembla que  ve de Castellar del Riu, i surt d’una casa Turisme Rural que hi ha que es diu Puigventós.

Una vegada al Coll d'Estela seguim el rètol que indica el Roc d’Oró i Rasets. Cal superar un desnivell de 150 metres per pujar fins al Roc d’Oró.

                                    El Roc d'Oró des del coll d'Estela

Comencem a pujar, als cinc minuts trobem dues fonts una a cada banda del camí, tampoc ragen gaire, continuem el camí i a cap d’una estona hi ha una bifurcació de camins, el que va als Rasets, a l'esquerra, i el que va a al Roc d’Oró, a la dreta, ( Aquest cim el veurem anomenat de moltes formes, Roc D’Uró, d’Oró, Auró, fins i tot hi ha qui el confon amb la Torreta de l’Enginyer).

El camí segueix, sort que hi ha moltes fites de pedres, doncs cal estar atent ja que cada vegada hi ha més pedres i roques al mig del camí i costa de veure quin camí  és el bo, seguim el que ens sembla més fàcil, cada vegada puja amb més pendent, quan som molt amunt arriem a una tartera, fa algunes giragonses, enfila uns marges de roca i herba i ja es veu el coll d’Oró. El coll és estret en mig d’arbres, però ja estem al peu d’una roca equipada amb una cadena que ajuda als qui passen per aquesta roca, però al costat esquerra s’endevina un petit corriol en mig de l'herba que va a parar sobre aquesta roca. 

Agafem el caminet d'herba, girem a l'esquerra, seguim un corriol bastant erosionat i ja som al cim!!!.

                             Roc d'Oró. Al fons es veu el Cogulló d'Estela.

".

No cal dir que la vista és fantàstica des de cada un da'quests cims, Com es pot veure a la fotografia veiem el Cogulló d'Estela. A sobre mateix hi tenim la Torreta dels Enginyers, amb les seves antenes.

Després de reposar i fer fotos, baixem cap al Coll d'Oró. En el coll hi ha uns senyals grocs que sembla que pugen a la Torreta dels Enginyers,  però com que comença a ser tard, optem per baixar pel mateix camí. Baixem a poc a poc, procurant no relliscar, ja que com hem dit el camí és molt pedregós i a trossos passa per una tartera, fins que al final arribem al coll d'Estela.

Agafemel mateix camí de tornada. Al passar per l’ indret de la font de Tagast ens hi desviem per tornar a beure de la seva aigua tan fresca, ens hi parem un moment, i continuem avall.

Arribem a Corbera, agafem el cotxe i cap a casa.

Tot plegat, a un costat de la carretera trobem un esquirol que ens obliga parar el cotxe, perquè no sap si travessar la carretera o no, al final no la travesa, i podem continuar.

Crònica feta per Assumpta Vall-llovera

Fitxa tècnica:

Km: 10,160
Durada: 6 hores,  ( amb parades)
Desnivell acumulat:  688 m.
Dificultat: Fàcil fins Coll d’Estela. ( Mitjana-Alta pujar al Cogulló i al Coll del Roc d’Oró)

Excursió al Montclar. Carcaixells

27 Maig de 2015

El Montclar és un cim de 407 metres d'altitud, que forma part dels 100 cims de la FEEC. Avui hi volem anar, ens ha costat trobar un d'itinerari per anar-hi sense passar pels camins equipats dels Carcaixells, ja que el pont i aquests camins equipats estan tancats per manca de manteniment i no son segurs. Això és el que indiquen els rètols de prohibició.

Abans d'arribar a Santa Cristina d'Aro, agafem la sortida de Solius, quan falta poc par arribar a Solius, trobem a la dreta el restaurant del Pla, enfront del restaurant, agafem una pista a l'esquerra. Trobem un pal amb indicacions cap el Montclar, senyals blanques i grogues, seguim les indicacions, passem pel costat de Can Llaurador i deixem el cotxe a sota unes alzines.

Seguim la pista ampla i en pocs moments trobem el Menhir de

Can Llaurador.

Continuem la pista, ara més estreta, i arribem a una bifurcació de camins, els senyals blancs i grocs segueixen un camí planer a la dreta,  però nosaltres aconsellem que s'agafi el camí de l'esquerra, ja que va a parar al mateix lloc, és un camí que passa entre matolls de bruc, arboç i altres mates. 

Per què no agafem el camí de la dreta?, doncs tot i que el camí de la dreta està senyalat amb les marques blanques i grogues, tal com hem dit, segueix sempre al costat d'un torrent, que sol ser sec, però en arribar al fons de la vall, travessa el torrent, i s'enfila de cop per un camí inestable, relliscadís,  s'ha de remuntar uns 100 mestres de desnivell arrapant'he a les mates i matolls, doncs està molt esllavissat. Dona la impressió que és la única sortida que han de fer els que han passat per aquest camí, i de cop es queden sense sortida,  ja que en tota aquesta pujada no es troba cap senyal blanc i groc. A més aquest camí queda ensotat.

Per tant agafem el de l'esquerra.

Anem pujant per aquest camí seguint unes marques de pintura blaves. El camí és sorrenc i rocós, va guanyant alçada per la carena. En tot moment saps on ets i pots contemplar el paisatge, i les grans roques que formen, aquesta zona dels Carcaixells.

El camí a estones passa pel mig del bosc, els arbres son vairats, alzina, pi, roure i també hi ha algun til.ler que al trepitjar les fulles de terra en podem sentir la seva aroma.

Després d'una hora de camí arribem a dalt i seguim a la dreta, per una pista força malmesa per l'aigua,  veiem una fita, feta de suro que indica el camí del torrent que hem comentat abans, seguim endavant, el camí de roca i sorra continua en forta pujada, fins arribar al Coll de Ceps, que hi trobem un rètol amb indicacions.

Tal com indica el rètol falten uns 15 minuts per arribar al nostre destí. Seguim pujant fins arribar al Coll de Montclar, continuem el camí i ben aviat ja veiem el cim.

Arribem al coll de Montclar i un indicador ens informe que en 6 minuts arribarem al cim. Agafem un corriol de pedra i sorra, força "aixergaiat" fins topar-nos amb una roca, que hem de superar. Hi ha marcats, com uns graons a la pedra, cal pujar fent una grimpada fàcil, d'uns 6 metres, si la roca no és molla, no patina, una vegada superada agafem un corriol que ens porta al cim del Montclar.

La vista és magnífica. Una vegada reposats emprenem el retorn, i una vegada a la roca, hem de desgrimpar, ens ajudem els uns al altres i de seguida som al coll de Montclar.

Emprenem el retorn per mateix camí de pujada.

Hem tingut interès en penjar aquesta sortida al nostre blog, ja que tots els itineraris que hem trobat, passen pels camins equipats dels Carcaixells, el pont i com que es troben  fora de servei, per manca de seguretat, volíem trobar una alternativa vàlida per qui volgués fer el cim del Montclar.



Fitxa tècnica:

Km.  9
Durada: 4 hores 30 minuts ( amb parades)
Desnivell acumulat: 392 m.
Dificultat: Mitjana

                                                                  Mapa del recorregut 

 Crònica feta per: Assumpta Vall-llovera

EL MONTCLAR (CARCAIXELLS)

EL MONTCLAR (CARCAIXELLS)

Excursió al Montclar. Carcaixells

27 Maig de 2015

El Montclar és un cim de 407 metres d'altitud, que forma part dels 100 cims de la FEEC. Avui hi volem anar, ens ha costat trobar un d'itinerari per anar-hi sense passar pels camins equipats dels Carcaixells, ja que el pont i aquests camins equipats estan tancats per manca de manteniment i no son segurs. Això és el que indiquen els rètols de prohibició.

Abans d'arribar a Santa Cristina d'Aro, agafem la sortida de Solius, quan falta poc par arribar a Solius, trobem a la dreta el restaurant del Pla, enfront del restaurant, agafem una pista a l'esquerra. Trobem un pal amb indicacions cap el Montclar, senyals blanques i grogues, seguim les indicacions, passem pel costat de Can Llaurador i deixem el cotxe a sota unes alzines.

Seguim la pista ampla i en pocs moments trobem el Menhir de

Can Llaurador.

Continuem la pista, ara més estreta, i arribem a una bifurcació de camins, els senyals blancs i grocs segueixen un camí planer a la dreta,  però nosaltres aconsellem que s'agafi el camí de l'esquerra, ja que va a parar al mateix lloc, és un camí que passa entre matolls de bruc, arboç i altres mates. 

Per què no agafem el camí de la dreta?, doncs tot i que el camí de la dreta està senyalat amb les marques blanques i grogues, tal com hem dit, segueix sempre al costat d'un torrent, que sol ser sec, però en arribar al fons de la vall, travessa el torrent, i s'enfila de cop per un camí inestable, relliscadís,  s'ha de remuntar uns 100 mestres de desnivell arrapant'he a les mates i matolls, doncs està molt esllavissat. Dona la impressió que és la única sortida que han de fer els que han passat per aquest camí, i de cop es queden sense sortida,  ja que en tota aquesta pujada no es troba cap senyal blanc i groc. A més aquest camí queda ensotat.

Per tant agafem el de l'esquerra.

Anem pujant per aquest camí seguint unes marques de pintura blaves. El camí és sorrenc i rocós, va guanyant alçada per la carena. En tot moment saps on ets i pots contemplar el paisatge, i les grans roques que formen, aquesta zona dels Carcaixells.

El camí a estones passa pel mig del bosc, els arbres son vairats, alzina, pi, roure i també hi ha algun til.ler que al trepitjar les fulles de terra en podem sentir la seva aroma.

Després d'una hora de camí arribem a dalt i seguim a la dreta, per una pista força malmesa per l'aigua,  veiem una fita, feta de suro que indica el camí del torrent que hem comentat abans, seguim endavant, el camí de roca i sorra continua en forta pujada, fins arribar al Coll de Ceps, que hi trobem un rètol amb indicacions.

Tal com indica el rètol falten uns 15 minuts per arribar al nostre destí. Seguim pujant fins arribar al Coll de Montclar, continuem el camí i ben aviat ja veiem el cim.

Arribem al coll de Montclar i un indicador ens informe que en 6 minuts arribarem al cim. Agafem un corriol de pedra i sorra, força "aixergaiat" fins topar-nos amb una roca, que hem de superar. Hi ha marcats, com uns graons a la pedra, cal pujar fent una grimpada fàcil, d'uns 6 metres, si la roca no és molla, no patina, una vegada superada agafem un corriol que ens porta al cim del Montclar.

La vista és magnífica. Una vegada reposats emprenem el retorn, i una vegada a la roca, hem de desgrimpar, ens ajudem els uns al altres i de seguida som al coll de Montclar.

Emprenem el retorn per mateix camí de pujada.

Hem tingut interès en penjar aquesta sortida al nostre blog, ja que tots els itineraris que hem trobat, passen pels camins equipats dels Carcaixells, el pont i com que es troben  fora de servei, per manca de seguretat, volíem trobar una alternativa vàlida per qui volgués fer el cim del Montclar.



Fitxa tècnica:

Km.  9
Durada: 4 hores 30 minuts ( amb parades)
Desnivell acumulat: 392 m.
Dificultat: Mitjana

                                                                  Mapa del recorregut 

 Crònica feta per: Assumpta Vall-llovera

EXCURSIÓ A LA SERRA DE L'OBAC

Pins recargolats i Alzina Bonica o del Vent

4 de març de 2015

Aquest dimecres tot i el pronòstic de possibilitats de pluja, ens hem decidit anar cap a la Serra de l'Obac a veura uns pins recaragolats que ens han dit que hi havia, i també una Alzina Bonica o del Vent.

Comencem l'excursió al Coll d'Estenalles i agafem el GR-5 , passem per sobre de la Font i la bassa de la Mata. A la casa de la Mata sembla que hi ha els serveis que gestionen el Parc.

Anem seguint la pista fins que arribem a un coll, on veiem que per l'esquerra ens ve un camí de l'aparcament de l'Alzina del Salari, i davant hi ha un camí que careneja cap a l'esquerra que aniria cap a altres itineraris, aquí nosaltres hem de deixar el GR-5 i tombar a la dreta fins el Coll de Boix, una vegada al Coll, busquem  a ma esquerra una escala amb tres o quatre graons de fusta que baixa cap a una pista que va a Mata-rodona, no agafem aquesta pista, el que hem d'agafar és un corriol que surt a l'altra banda de la pista, davant mateix de les escales. És un corriol molt fresat, va baixant per dins el bosc d'alzines, de tant en tant surt a alguna clariana. Aquest camí s'ha de seguir sempre en direcció a ponent, no fer cas si hi ha algun corriol a dreta o esquerra, sempre seguir el mes fresat, el camí baixa però no s'enfonsa, sempre va carenejant. De tant en tant es troba alguna fita de pedres.

L’entorn es molt bonic, passem per boscos d’alzines, en algun tros hi ha algun pi però pocs, també passem per grans roques, el camí no presenta cap dificultat. Al cap d’uns ¾ d’hora que caminem, ja veiem en alguna vessant alguns pins, ara s’obra una clariana i carenegem sobre una  esplenada, tornem a entrar al bosc, quan s'acaba el bosc arribem ara a un pla sobra una roca més gran que la que hem trobat primer, estem a l'Era dels Enrics,

  

anem seguint el camí més fresat, entrem a un bosc i cal estar alerta i mirar cap dintre el bosc i trobarem el primer pi recaragolat anomenat el " Pi Arrastrat".

Tornem a recuperar el corriol  i amb cinc minuts trobarem el "Pi Anaconda".

Seguim una mica a l'esquerra, on hi sol haver una fita de pedres, i en dos minuts trobem el "Pi Cua de porc".

Allà a prop passat per un terrer hi ha un pilot de llenya i veiem un pi recaragolat arrencat, molt vell i sec.

Comença a caure gotes i una mica de calamarsa petita, ens afanyem a tornar, i en poc més de 40 minuts arribem a Coll de Boix, al sortir del corriol trobem la pista i la seguim a l'esquerra,  en 3 minuts passarem a tocar " l'Alzina Bonica o del Vent", ( foto que encapçala aquesta crònica).

El temps està empitjorant, hi ha negror tant a llevant com al nord, ens afanyem seguim aquesta pista.

Anem carenejant i tot i el mal temps les vistes son esplèndides, tant d'una banda com d'una altra.

Trobem un indicador a l'esquerra que diu Mura, nosaltres seguim per la pista,

Passem per més d'una bassa amb aigua, ara trobem "La bassa nova",potser son pels senglars, ja que tota l'estona trobem terra remoguda.

 Arribem a la Coma d'en Vila, on hi ha una casaenrunada  i també una bassa al costat.

Al fons veiem la Masia de La Mata i l'ermita de Sant Jaume que és per on hem vingut. Al cap de 20 minuts trobem el GR-5, és per allà on hem fet a l'anada. Seguim sense torbar-nos, amb 20 minuts arribem a l'Ermita de Sant Jaume.

Baixem, passem novament per la font i la bassa de La  Mata i agafem una pista amb avets que ens portarà al Coll d'Estenalles.

Fitxa tècnica:

Itinerari circular, en una part petita

Temps: 4 h. sense parades.

Desnivell: 350 m.

Dificultat: Baixa

Km. 12

Mapa de l’itinerari.

Crònica feta per: Assumpta Vall-llovera i Roca